martes, 28 de febrero de 2012



la ciutat de més refinada monumentalitat, impera el silenci de la boira i els pastissos són el sol. Estant al cel, ella marca el pols sobre la terra, la “Riesenrad”, la gran roda de fira roja i alba, presa pel gran núvol del Danubi. Tan quieta es veia un dia d’hivern, suspesa en el cel... Fantasmagòric tot es torna abandonat, incomprès per uns habitants recollits que ignoren les grans obres tant com a les persones. 
Les estàtues, colossals, pretensioses, mantenen la dignitat. Esquives a la ignorància amb que els paguen els humans, mantenen el seu posat, aquella gravetat adquirida per dècades o segles de impertorbable presència. Reis, emperadors, sants, àngels i querubins es basten entre ells, amb el seu diàleg i la constància en el temps pretèrit i futur. I és que estan mimats pels cuidadors del passat, per a que perdurin, en tota la seva fortalesa i fina epidermis de pedra i cal.
     Mentrestant, el sol sembla una lluna roent que no es vol anar a dormir. Des d’aquella muntanya a les afores de l’antiga gran ciutat, vestida amb faldes de ceps nus i escanyolits, l’entera urbs es veu com una fiblada sota l’astre solar. Amb raó deien allò que roman inscrit, les sigles AEIOU, “Austria est imperare orbi universum”: que Àustria ha de regir sobre tota la Terra. Sembla com si aquí el sol es vulgui aposentar.



Cariàtide situada a l’entrada del palau Pallavicini a la Josefsplatz tot just davant de la Cort Imperial. La figura femenina és una de les dues que flanquegen el portal d’entrada de la finca on es desenvolupa part de la trama de “The Third Man”. El nom de cariàtide prové del grec. Segons ens informa Vitrubi a “de Architectura” elles eren les habitants de la ciutat de Caria. Pagaren amb l’esclavatge i l’escarni públic de portar les càrregues més feixugues el haver-se aliat la seva ciutat amb l’enemic persa a les Guerres Mèdiques. El més antic i conegut exemple de cariàtides són les figures de l’Erection de l’Acròpolis d’Atenes. 


La Riesenrad (la gran roda literalment) és una obra de l’enginyer Walter B. Besset construïda l’any 1897 amb motiu del cinquanta jubileu de l’emperador. Amb un diàmetre de 60 metres i els seus característics vagons de fusta, la nòria es donà a conèixer al món sencer a rel de la pel·lícula “The Third Man”. Quan Harry Lime (Orson Welles) surt del vagó on s’havia pujat amb el seu amic Holly Martins (Joseph Cotten), per justificar la moral dels seus negocis li diu a aquest: “No t’ho prenguis així. A fi de comptes, no és tan greu. Com algú va dir, a Itàlia, en 30 anys de domini dels Borja van tenir guerres, terror, assassinats, vessament de sang... però d’allò en sortí Miquel Angelo, Leonardo da Vinci i el Renaixement. A Suïssa en canvi, en 500 anys d’amor fraternal, democràcia i pau, que han fet? El rellotge de cuckoo. Pensa-hi”.

Encarregui edició impresa en format HangingBook a: contact@thehangingbook.com o consulti a www.TheHangingBook.com 

Però ja no ho fa. I en va esperen aquells titans, aquells forçuts atlants litificats, els telamons; malgrat pompós perifraseig llatí, res aconseguiran.
     Massa es va dilatar la ciutat en temps de l’imperi austrohongarès, la monarquia dual. I amb la caiguda d’aquesta, com un gran pop que perd els tentacles, l’esperit de l’imperi acabà reduït al seu sobredimensionat cap. La blanca emperadriu, sempre acariciada per l’esperit del Danubi, que puja lentament com un fantasma des de l’ampla corrent verdosa, desplegant una gèlida cortina sobre l’escenari històric que és aquesta inabastable ciutat.
     I a l’endemà un veu una altre ciutat, al compàs de la percepció mutant. Com una massa amb el llevat, l’estima i la costum dels que hi viuen i la viuen, transforma la ciutat.
     S’escola per les gòtiques agulles l’eteri vapor del riu, cobrint de seda la fina traceria, acariciant els àngels trompeters de les cornises. Els atlants aguanten estoicament els pesats arquitraus. Els hi aplaca la densa aigua en suspensió, com als habitants. Coberts de modernes pells, passejant, suporten les gents amb parsimònia la blanca càrrega en el seu caminar.
     Els corbs es reuneixen en grups, juguen amb les castanyes dels arbres. Impertèrrites, semblen estar en el seu element, en la boirosa freda tardor de la



Església de St. Pere, obra del molt prolífic Johann Lukas von Hildebrandt a la molt barroca Viena. Aquesta, com altres esglésies de la ciutat s’inspiren en l’arquitectura religiosa romana de Bernini i Francesco Borromini. Són freqüents les plantes centrals amb gran volta oval recoberta de frescos que representen el cel (traspassant les fronteres pictòriques gràcies a l’arquitectura il·lusionista), llanterna per a l’entrada de llum zenital i un ric repertori escultòric tant a l’altar major com a les capelles circumdants i a l’exterior.



grandiloqüent dama centreeuropea. Refugi de rics que passegen impecablement vestits, mirant aparadors només a l’abast d’uns pocs.     A mitja altura s’alcen campanars d’elegant aire barroc. Els llistons metàl·lics de les cúpules es precipiten avall, jugant al negre i al blanc amb les veïnes cases, prístines, arrebossades amb pinzell.     

Encarregui edició impresa en format HangingBook a: contact@thehangingbook.com o consulti a www.TheHangingBook.com  


     Leviten una munió d’angelets. S’arravaten sants molt teatrals. S’apareix en ocasions l’esperit sant i els rajos que emanen d’aquest. Al segle XVII, Viena era la ciutat de Deu, de l’apostòlic i romà. L’esperit de la Contrareforma encara es respira aquí a la vora del Danubi, en forma d’imponent i gràcil èmul de St. Pere del Vaticà, dedicat a St. Carles Borromeu. La façana i la gran cúpula es troba flanquejada per dos pseudocolumnes de Trajà, ergo papisme i imperialisme. Viena, la ciutat dels àngels, de màrtirs exemplicadors, de putti carregant icones, col·locant garlandes aquí i allà.
     En multitud d’esglésies alberguen valuoses relíquies. Romanen en silenci aquests sacres ossos, en capelles ombrívoles que es despleguen als costats de les naus laterals. Trenca el silenci solitari a l’interior dels temples el cruixir del portal de fusta pel qual entren feligresos i turistes. Astorats queden aquests amb el primer cop d’ull, davant de la riquesa amb la que hom fa uns segles s’apropava a deu. És l’aire del centre, de la ciutat antiga, que es remunta a l’anomenada Vindobona, fundada en l’època de l’emperador Marc Aureli.
     Lluny del centre, en un de tants barris que circumden aquell ampli i dens nucli històric, compactant la gran i ben reunida capital, tot és més erm. Ni ocells ni sol, ni crits ni flors, potser el soroll amenaçant d’un tramvia que ve trepitjant fort, impacient per abandonar aquesta soledat tan regular, com una trampa ideada per Piranesi revestida per enganyar.
     Els trapezoïdals encoixinats de les façanes, impecablement pintats de blanc, crema o tocats per un lleuger fumat donen un to de seriós artifici als carrers del Ring, l’àrea dels grans Bulevards. Endinsant-se a l’antiga Viena un es deixa seduir per l’elaborat treball de portes, cornises i frontons, així com per l’incomptable seguit de personatges mitològics, reials i celestials. Conviuen amb aquests  un llarg repertori de fauna terrenal i imaginal. Les finestres, amb els seus vidres prims de dues fulles semblen carregats de la pols del temps, que és brillant, com els rajos d’aram que comanda l’arcàngel St. Miquel amb l’espasa flamejant a  l’església del mateix nom. Irradia poder




Façana de la Karlskirche amb les trajanes columnes bessones on s’explica vida i miracles de St. Carles Borromeu. Es construí durant el regnat de l’emperador Carles VI, el nostre Arxiduc Carles III de la Guerra de Successió, per agrair al sant que els ajudés a superar una epidèmia de pesta a Viena al 1713. El seu arquitecte, Fischer von Erlach va deixar a la ciutat nombroses mostres de barroc tant civil com religiós.




Campanar de l’església de St. Miquel i figura del grup escultòric de Michaelerplatz on es narren els treballs d’Hèrcules. Les colossals escultures donen entrada a la cort imperial dels Habsburg. El que aquesta dinastia fixes la seva cort a Viena (després d’haver estat a Innsbruck i a Praga) va marcar profundament el destí i el caràcter de la ciutat. El domini dels Habsburg al llarg dels Segles XVI, XVII i XVIII s’estendria per un ampli territori sota el nom de Sacre Imperi Romà Germànic. L’entrada en escena de Napoleó posà fi a aquell imperi (més nominatiu que real). Un cop derrotat el francès, el poder dels Habsburg es reorientà sobre  les terres austríaques, balcàniques i centreeuropees sota el nom d’Imperi Austrohongarès. La monarquia s’extingí amb la derrota a la I Guerra Mundial. Abans, una sèrie d’escàndols i desgràcies familiars havien fet encara més difícil la supervivència de la dinastia. Fets com la dissipada vida de la emperadriu Sissí que fou assassinada per un anarquista a Ginebra, el suïcidi de l’hereu Rudolf o l’assassinat del copríncep Franz Ferdinand per part d’un membre del grup serbi “Unificació o Mort”, ompliren les planes de la premsa internacional de l’època. El cotxe on va ser assassinat el copríncep Franz Ferdinand juntament amb la seva dona pels trets de pistola de Gavrilo Princip a Sarajevo es pot veure al museu militar. Ubicat en un descomunal arsenal és aquest edifici una bona mostra de l’historicisme arquitectònic de la segona meitat del Segle XIX.

Encarregui edició impresa en format HangingBook a: contact@thehangingbook.com o consulti a www.TheHangingBook.com  

celestial el mateix Esperit Sant, a les voltes il·lusionistes de  les esglésies ovals. En les places on s’aixequen aquests  deltes de fe, com en un paratge natural hi desemboquen els carrers i les arteries principals del casc antic.
     Conseqüència del creixement demogràfic i de l’aparició de noves formes socials i econòmiques una nova realitat urbana començà a prendre forma. La demolició de les muralles que tancaven la ciutat fou el detonant que donà a llum (sobretot a l’àrea de ronda) un nou caràcter, una aparença nova a la ciutat. Allà els edificis es disposen ordenats, en recta formació, traient pit amb els seus encoixinats, tan sols diferenciats en discrets detalls a les motllures i en els remats, alternant colors els uns amb els altres. Cromàticament es mostren sempre moderats, entre el blanc i el crema, on el groc és la nota cridanera i una façana vermella una excentricitat.
     Hi han indrets deshabitats de sers de pedra i estuc, mentre que en altres llocs, atlants, cariàtides encastades, grotescs de les més variades espècies i angelets poblen amb profusió les burgeses mansions. Ells estan a un altre nivell, poderosos, amatents a entrar en el sentiment dels que caminen pels carrers, els habitants de la quieta ciutat. A la vora del Danubi, romanen els homes silenciosos, mandrosos o temorosos d’excessives comunicacions.
     Viena la blanca, l’opulenta, la poma daurada cobejada pels otomans, tocada per la lleu pinzellada verda del Danubi, ostenta una gasa d’espès vapor que ni en un dia de sol escampa del tot. Parlen més els corbs que les persones, a excepció dels nens. Aquests, que a l’hivern als cotxets van garratibats ben abrigats ja comencen a aprendre de ben petits el pes de la tardor.
     Sedimentades per segles jauen antigues vies d’empedrat, d’un rosat granit que tènue reflexa el sol. Són com núvols petrificats, per on hom va com botant, sobre aquests quadradets bombats que t’empenyen a la seva desembocadura, una petita plaça, gran per als que la van veure nàixer. I destacarà sobre els altres edificis, una església, previsible, de barroca façana, amb els seus nínxols preceptius on s’allotgen els sants de l’advocació del temple, acompanyant a la sempre present Verge Maria.     
     L’interior ve marcat per la calidesa de la fusta dels grans bancs de la nau central. Els sostres, les pintures murals al fresc ens apropen al cel. Les naus laterals despleguen sota les voltes d’aresta o de canó tota l’abundància del santoral cristià. Es tastarà la quintaessencia del barroc entrant en una església de




Secció de l’absis de la catedral dedicada a St. Esteve. L’obra gòtica conserva a la seva façana les restes de la primitiva església romànica. Consta de tres naus i com passa en altres temples de la ciutat té un presbiteri que s’allarga més del que ho fa a les nostres terres. La catedral, amb la seva altiva agulla domina l’skyline de la ciutat i en constitueix un dels seus emblemes més estimats. Amb profusió de gàrgoles al capdamunt dels contraforts, l’església també va ser objecte de nombroses intervencions barroques com la que observem al primer pla de la fotografia. El grup escultòric representa l’apoteosi de sant Joan Capistrano (que com Santiago matamoros amb els castellans) va intercedir a favor de l’assetjada cristiana Viena a resistir i derrotar el setge dels infidels al 1683. Els turc de l’imperi otomà van ser durant segles el gran enemic, sobretot per al domini de Transsilvània i Hongria. Tot un bastió de la Cristiandat, al 1529 les muralles de Viena ja havien resistit un primer setge dels otomans. A rel d’aquest episodi es va decidir arrasar tota la zona perimetral exterior a la muralla, on no es podia construir a fi de que les cases no fossin aprofitades per l’assetjant. Aquestes amplies rondes o glacis es convertirien tres segles i mig més tard en el famós Ringstrasse, els grans Bulevards que com un anell d’or obria la ciutat cap enfora.



i pàgines posterior o anteriors a 4, 36 i 47.
Diverses escenes d’atlants i cariàtides, masculins els primers i les segones femenines. El gust per decorar els elements de suport als portals amb musculoses figures s’inspira en la mitologia grega. Atlant va ser aquell desafortunat tità condemnat per Zeus a carregar sobre les seves espatlles els pilars on descarregava la cúpula celestial. (Modernament se’l representa suportant el globus terraqui). Aquests forçuts homes que venen a substituir o dissimular columnes i pilars també s’anomenen Telamons. El prefix tel, en pre o protoindoeuropeu, significaria sostenir, resultant l’etimologia en tel (aguantar) + món: el que suporta el món. Però el cert és que Telamon, en els mites grecs va ser rei de Salamina, pare d’Ajax, amic d’Hèrcules i un dels argonautes.

Encarregui edició impresa en format HangingBook a: contact@thehangingbook.com o consulti a www.TheHangingBook.com 

planta oval, amb multiplicitat de capelles, integrades en un tot, comunicant-nos el misteri de la Trinitat. Passant el llindar de les esglésies, un rebedor ens prepara per la santa visita i aïlla del fred al petri marbrat interior. En aquest portal, darrera d’unes discretes portes de fusta ennegrides pel temps, a un li espera un esglai, una glòria del que és art.
     Aguanten estoics el fred hivernal els atlants, que despullats tan sols es preocupen de sostenir els pisos superiors. Les seves ganyotes espanten fins i tot als corbs, que dels sers vivents, semblen ser els únics que despreocupats aguanten bé els freds. Afanyosos ocells, remenen entre l’herba buscant alguna castanya o algun cuc, branques pels seus nius.
     La gran ciutat, ben concentrada, ni tan sols tres quilòmetres enllà del centre ja comença a ensenyar el caràcter natural de les planúries del Danubi. És a través d’aquest majestuós riu per on arriba aquell verd tan sever, que contrasta fort amb el blanc marronós dels arbres de ribera. D’espigada planta, són soferts, conservant moltes fulles malgrat les primeres nevades i els rigors del fred. I es desplega un mosaic de tardor, de grocs, marrons, verds i castanys. La naturalesa penetrant alleugereix un xic l’ànim taciturn d’aquests habitants, propensos al recolliment “ensimismat”, callats servidors de la reina del Danubi.
     En el gran braç del Danubi que ja en temps dels romans donà origen a la ciutat, resten amarrats  vaixells com congelats, pintats de blanc gèlid sobre ferro colat. Pobre monument aquell dedicat a Tegenhof, almirall condecorat de la marina austrohongaresa. S’aixeca l’estàtua certament cèntrica, però roman tan ignorada..., davant d’una estació que perdé la seva ànima quan les bombes de la II Guerra Mundial arrasaren l’antiga obra i es substituí per una mostra d’anodina eficient enginyeria. Així acaben les dignitats militars... en l’oblit, incompresos en els seus deliris de pompa i antiguitat.
     Però quan Viena era imperial i les àligues sobrevolaven la ciutat, aquesta s’armà d’una panòplia grandiloqüent, encunyant un caràcter urbà pretensiós i conservador. Fou el temps en que es construí el gran Ring, aquells amplis Bulevards del perímetre de ronda de les antigues muralles aterrades al 1857.
     És clar, va ser la industrialització en marxa la que provocà la gran transformació urbana i el gran creixement poblacional que arribà a finals de segle a més d’un milió i mig d’habitants. Però fou la règia voluntat de l’emperador en la seva famosa carta al poble “Es ist Mein Wille” la que marcà les directrius estètiques d’aquell gran Bulevard. La pompa



Pont sobre el braç del Danubi a les afores de la ciutat. El que els locals anomenen Canal del Danubi ja regava la ciutat en temps dels romans. Fundada per l’emperador Marc Aureli, la que llavors s’anomenava Vindobona ja jugava un important paper geoestratègic pel seu emplaçament com a cruïlla de camins i el control que exercia sobre el Danubi, un dels limes de l’imperi.
     Diversos ponts creuen el canal al llarg dels seus 10 kilòmetres, connectant la Viena històrica amb barris més tardans com LeopoldStadt i Brigittenau. Naveguen per les seves cabaloses aigües barcasses de passatgers i amarrades resten altres embarcacions reconvertides en restaurants, que contribueixen a l’atractiu de lleure de la ciutat.



Lleó guardià alçat al capdamunt d’un dels extrems del pont Schemerl, obra d’Otto Wagner. Apreciem al pòdium la data de construcció, 1898. El tombant de segle fou una època d’intensa activitat constructiva tant pública com particular. Juntament amb la renovació estètica que suposà el Jugendstil, l’enginyeria donava passos de gegant amb noves solucions constructives. El Schemerl Brücke fa les funcions de resclosa i en la seva època representà una gran conquesta. Després de segles de lluita per fi s’aconseguia domar al gran Danubi, sempre propens a inundacions que arruïnaven la ciutat. A l’altre cara del pòdium, es llegeix el lema de l’emperador Franz Joseph: “Viribus Unitis”, “unió de forces” imposada en un imperi multiètnic que sempre va tendir a la desunió. D’imperis van haver-hi dos. El primer va ser el Sacre Imperi Romà Germànic. Els Habsburg, des de 1440 amb Frederic III (el besavi de Carles V), estigueren en possessió dels atributs imperials fins que Napoleo liquidà aquesta secular institució. L’imperi es reinventà amb la restauració postnapoleònica a partir de les terres patrimonials austríaques. Però aviat Àustria hagué de concedir cert tracte d’igualtat al regne d’Hongria, constituint-se així l’Imperi Austrohongarès.

Encarregui edició impresa en format HangingBook a: contact@thehangingbook.com o consulti a www.TheHangingBook.com  

historicista, "revival", arxidecorativa, neo això i neo lo altre, fou el millor vestit per al Zeitgeist d’un temps. Els deliris de noblesa de la burgesia amb uns valors a cavall de dues èpoques bastiren aquell digne escenari. El decàleg del bon gust, l’elegància i la correcció urbana ara es presenta estrany als residents contemporanis, constrets, intimidats en semblants cabanes de vellut.      
     Un dia qualsevol, d’aquells a cavall entre la tardor i l’hivern, la dura corrent discorre uniforme pel riu, com una placa verda, platejada. Al seu darrera, malgrat els discrets intents d’alegria d’alguns arrebossats de color, els edificis despleguen un fons sobri. Blanc nuclear en les lleugeres, belles estacions de metro, el Undergrund de fa ja un segle. Aquestes peces rectangulars dissenyades pel mestre de mestres Otto Wagner només veuen trencat el seu càrstic esperit blanc per alguna corona i fulla de llorer i per les incòlumes rectes lletres metàl·liques en relleu que anuncien el nom de l’estació.
     La vida en el camí no són les persones si no les fulles caigudes de trists arbres hivernant, una catifa de llum que s’encén i s’apaga amb les onades de la boira. Mentrestant, al vianant l’acompanya el tancat ferro pintat de verd funerari de la pesada balustrada que discorre al llarg del Canal del Danubi. La ciutat buida, de les roses als aparadors, dels llorers, s’aixeca sobre un sobri sòl de granit fosc, impenetrable, dur. Viena suspesa sota el cel, atrapada en l’envelat de cables aeris de l’enllumenat públic i del tramvia. El Strassenbahn, el vagó dels carrers, Quixot i incansable Rocinante que amb la seva figura antiga s’aferra a aquell passat no tan llunyà de la ciutat dormida del “Tercer Hombre”.
     Un gos bascula al caminar arrossegant avorrit el seu petit cos. S’atura. Busca una raó per seguir caminant. I la dona el commina a continuar, sense entusiasme, per defecte. I es que no hi ha alternativa a la vora del Danubi que fugir del tedi, d’una boira que aplaca, carregada de tristesa i reflexió. I oblidar-se de que ahir no ho vas aconseguir. 
     L’imperi dels corbs, allà on els coloms es veuen arraconats per la força del gris fosc d’aquests saberuts animals que en ocasions i sempre amb cautela segueixen a l’humà per a que l’alimenti. Entretenen les aus vestides de dol a les dignes figures que coronen esglésies i palaus. I aquell negre dels corbs, és la nota de color, que aviva el blanc imperant abassegador en les obres de l’antiga ciutat. El blanc cremós de la pedra calcària provinent de Leitha, de la pedrera de l’emperador, és la base predominant que dóna carn a places i carrers.




Església jugendstil d’Otto Wagner que amb la seva cúpula daurada d’aires bizantins i elevada sobre un turó constitueix el centre anímic de l’Hospital mental d’Steinhoff. Construït l’any 1907 seguint el sistema pavillonari descentralitzat i ubicat en ple bosc, amb 45 hectàrees i 60 pavellons, l’hospital va viure les seves hores més fosques en el període del III Reich. Els catalogats com a pacients “infrahumans”, com conillets d’índies foren objecte de cruels experiments mèdics. En el marc de l’eugenèsia nazi, el Mengele vienès Doctor Heinrich Gross va portar a terme esterilitzacions i altres atrocitats sobre els internats. Els nens tampoc se salvaren d’aquella inhumanitat. Molts foren objecte d’eutanàsia, conservant-se després en pots de cloroform els cervells d’aquestes víctimes infantils. La laxa justícia de l’Àustria de postguerra va permetre al criminal nazi continuar exercint fins a la seva jubilació.

Encarregui edició impresa en format HangingBook a: contact@thehangingbook.com o consulti a www.TheHangingBook.com  


És també la ciutat de les ancianes solitàries que busquen companyia alimentant amb pa als ànecs als estanys, repartint una generositat que defugen les persones. I mentre els tranquils ànecs marrons un bocí de pa s’han agenciat, vindran ràpides les menudes gavines rialleres per empaitar-les, agredir-les i robar-li's sense treva l’aliment. I l’ànec corrent, espantat, intentant-se empassar de cop el pa, correrà i correrà desesperat, entre crits, aletejant per la supervivència, per la seva integritat física. Vulnerables animalons de simpàtic bec, malgrat l’aparent cuirassa de plomes d’aquell marró greixós que brilla reflectint el cel sobre les aigües de plom.          
     La vida és quieta a les afores de la ciutat. Ni una ànima al carrer en un dia de festa a l’hora del servei a Déu. En el centre mentrestant un magma fluït de vienesos barrejats amb residents estrangers i turistes discorre ordenat per l’amplitud de places i carrers, deixant en pau i silenci l’aire inamovible dels carrerons i passatges més estrets. D’aquesta manera s’alternen dos humors urbans a la ciutat, conduint al caminant per l’apoteosi d’esglésies antigues, com una escena de la vida que el creient es trobarà al cel. Els angelets treuen ferro als màrtirs apòstols i a altres sants, consumant-se l’apologia de la vida dels virtuosos en déu. Àngels, putti i les més diverses criatures celestials semblen convidar al que passa o travessa aquell portal a enlairar-se. Que feliços aquells anys del blanc i daurat barroc...
     A en allò li succeí la pompa més reial, imperial, d’ostentació de riquesa i de poder. Llavors la ciutat es poblà d’aligots, titans, atlants, herois musculosos nus de tòrax, pits del marbre més cristal·lí. Ara, tot aquell univers dual de sers mundans versus celestials, de soferts subjectes enfront de sers mitològics i grans dignitats s’ha quedat reduït a un passeig en carruatge. I tots aquells sers sofreixen una general indiferència o en el millor dels casos seran el focus d’una càmera, una fotografia feta amb preses per algun turista amb sensibilitat.
     A l'era de la Burgesia, quan aquesta Classe escalava posicions i obtenia les seves cotes de privilegi, l’excés, la pompa i la fanfàrria de lleons, garlandes, mascarons i grotescs es desfermà. I allà s’establí un gust, una tendència envers el patètic i l’esgarrifós en les representacions de cares en baix relleu que emergeixen de les finques, espantant al vianant. Aquesta estètica en l’escultura per més d’una generació s’imposaria en la decoració.
     Com un canó de confetis explotà i es desfermà aquella fal·lera per les figures i l’ultra-ornamentació. Per tot arreu els nous edificis es vestiren de pastís, de



Detall de la font escultòrica amb gegantines figures a Michaelerplatz i parada de carruatges turístics. L’alt nombre de visitants que rep la ciutat a totes les estacions de l’any contribueix a mantenir una rica oferta comercial i de restauració. Són especialment captivadors els cellers on es poden degustar la gran varietat de vins de la terra. La cultura vitivinícola de la Baixa Àustria i d’altres regions de l’est i el sud del país es remunta a l’època romana. Vinyes amb varietats com el Grüner Veltliner o el Riesling embelleixen els turons que rodegen la gran urbs.

Encarregui edició impresa en format HangingBook a: contact@thehangingbook.com o consulti a www.TheHangingBook.com  

blanc de bodes, de pseudo-antic. Biedermeyer li diuen aquí, petit burgés. L’eclecticisme fou un estil que perdurà i imperà. Ara ens pot semblar que aquella estètica era una moda, una inèrcia que es desenvolupava per defecte. Probablement anem errats i cada nova casa bastida, amb el seu repertori de caps de lleons, escultures, cares cridant aquí i allà, es vivia amb reverència i passió. Era el prestigi d’habitar en quelcom d’aire renaixentista, barroc, rococó o tot junt plegat i mesclat. Aquelles dècades acabaren marcant amb força el caràcter dels nous barris, en temps en que Viena sens mesura s’acreixia en dimensions i població.
     Ni la força de cloure el segle feu callar el predicament d’aquell Historicisme que anomenem. Però una jove generació sabé percebre que aquell decorat de pedra i estuc estava mort abans de nàixer. Només les boques dels lleons, els esforçats superhomes musculoses que resignats suporten el pes de l’obra de totxana estructural, van arribar a bramar, a parlar algun dia, sense ser escoltats fins al dia d’avui.
     Tocava redreçar el paisatge d’aquesta urbs amb unes línies, unes formes que s’emparentessin amb els tramvies, amb els cotxes i amb els ascensors, amb els consumisme de botigues i restaurants, amb les noves formes del Capitalisme. D’aquesta manera, amb un peu en la tradició i l’altre en la modernitat, Otto Wagner reformulà l’elegància en la més majestuosa i monumental de les ciutats. La “Majolicahaus” d’aquell arquitecte és un bon exemple del que llavors s’anomenà Jugendstile, el modernisme vienès.
     Xisclen els seus mascarons femenins “fin de siècle”, belleses convertides en meduses davant de l’atreviment de l’aposta estètica, com si fossin tràgics espectadors del cant de cigne d’un imperi.
     Posada amb profusió la llavor de la renovació, acceptat aquest camí envers la simplificació, l’ordre i la regularitat, aquesta nova forma del bon gust prosperà per totes les artèries de la ciutat, a través de les noves línies del metropolità, en blanc i en verd, en metàl·lic escrit amb lletres de negre brillant, a la vora de l’ampli i llarg canal, jugant amb el ritme de les línies verticals i horitzontals, amb poques concessions als excessos decoratius.
     Amb aquell compromís acceptat pel poble i pel poder, com a forma per uns de renovar-se i pels altres de perpetuar amb una pàtina de modernitat el seu poder, entre la funcionalitat i la preceptiva ornamentació, la ciutat la seva cara renovà i es modernitzà.
     Però els seguidors d’aquell impuls volgueren anar més lluny. Crearen amb aquest objectiu la “Sezession”, un col·lectiu d’artistes on en el temple dissenyat per Joseph Maria Olbrich pogueren exposar les seves obres. “A cada època el seu art, a l’art la seva llibertat”, encara resa amb lletres d’or la façana de la sala d’exhibicions. Allà donaren a conèixer la seva obra figures com Gustav Klimt, Josef Hoffmann o Koloman Moser. Allò esperonà a joves encara més irreverents, com els expressionistes Oskar Kokoschka, el malaguanyat Egon Schiele o el dissortat Richard Gerstl. En museus com el Leopold, el StadtWien o el Belvedere trobem condensada aquella època, els rars fruits que donaren aquells joves inconformistes.
     Liderats per Adolf Loos, els nous arquitectes també visqueren l’amargor de la incomprensió. La proposta era avançar en la simplificació de les formes fins a reduir-les al seu mínim funcional, emprant materials nobles on calgués, amb superfícies llisses. La bellesa o simplement la correcció arquitectònica hauria de derivar de la pròpia puresa de les formes i la intel·ligibilitat geomètrica de l’edifici. El títol de l’assaig d’Adolf Loos, “Ornament i delicte” és prou paradigmàtic sobre el credo d’aquesta nova generació post-modernista.
     El que fóra un comerç de moda (Goldman & Salatsch) i ara un banc a la Michaeler Platz, el Cafe Museum, l’exquisit American Bar i un grapat de vil·les en els barris residencials de la ciutat són bones mostres de les revolucionaries propostes d’Adolf Loos. Amb les      





Detall d’un dels nombrosos complexos de pisos de protecció oficial. En el període de l’anomenada Viena Roja el consistori socialdemòcrata va combatre els galopants problemes socials i d’atur amb un extens programa de construcció de vivendes socials. Exemple del primer racionalisme arquitectònic, aquestes àrees residencials dels anys 20 i 30 es caracteritzaren per la seva obra de qualitat i per l’economia de medis amb una producció seriada.

Encarregui edició impresa en format HangingBook a: contact@thehangingbook.com o consulti a www.TheHangingBook.com  

dècades aquest arquitecte s’ha guanyat una merescuda plaça d’honor entre els pares de la moderna estètica arquitectònica. Però en el seu dia les propostes d’Adolf  Loos i altres arquitectes trencadors trigaren a ser acceptades.           El llarg regnat de Franz Joseph (1848-1916), marcat per les idees decimonòniques que també heretà el seu fill Franz Ferdinand frenaren en certa mesura un naixement més ràpid d’aquella nova arquitectura. Hi ha un racó a Viena, al Stubering, on s’observa a la perfecció aquella pugna estètica entre la modernitat arquitectònica i la pervivència de les formes historicistes. Just davant del monumental Ministeri de la Guerra (amb multitud de caps de militars en actitud heroica, en alt relleu, amb una gegantina àliga bicèfala dels Habsburg al capdamunt de l’edifici) es situa una oficina de correus obra d’Otto Wagner que mostra tota la lleugera funcionalitat d’una sala interior de ferro i vidre.        
     Aquesta manera d’aferrar-se a la tradició per part de les autoritats a les últimes dècades de l’imperi també queda palès en el complex industrial del Gasòmetre. A instàncies de l’emperador Franz Joseph, l’industrial conjunt de cinc gasòmetres alineats construïts amb la preceptiva faixa de pilars i bigues de ferro, va tenir que ser recoberta amb parets de totxana per a que així quedés més “maco”.
     Passades les dècades, un cop el procés energètic de crema de carbó que es portava a terme al gasòmetre va caure en desús, els imponents cilindres de pell de totxana i esquelet de ferro van ser objecte d’una espectacular rehabilitació per part de Jean Nouvel. L’antic complex industrial es reconvertí en una sèrie d’originals pisos, oficines i centre comercial.      
     Amb el desastre de la I Guerra Mundial la dinastia tocà a la seva fi i les noves idees de l’arquitectura basades en la simplicitat, austeritat i puresa de les formes tingué un descomunal programa d’encàrrecs; fins a l’arribada del nazisme. Va ser tota una ambiciosa política d’habitatge públic en grups residencials homogenis, oberts tant al carrer com a arbrats patis interiors. El que aquí s’anomena “Gemeinde” (comunitat) van ser construïts en àrees llavors perifèriques pel llarg i ample de la ciutat. Era l’època de la Viena roja, amb un galopant problema d’atur i emigració.
     En els nostres dies sembla que els vienesos siguin gent pacífica i no els hi agradi cridar. Potser això és la conseqüència d’un dels índexs de benestar més elevats del món, lligat a unes baixes taxes d’atur. Però històricament, quan venien maldades, el poble de Viena s’aixecava per reclamar els seus drets, a l’habitatge o per la pura llibertat. 



Al·legoria de la Victòria a la darrera ampliació de la cort a l’època de Franz Joseph. El colossal conjunt palatí en forma de U abraça el gran espai obert de la Heldenplatz. Allà, en un acte de masses el 15 de març de 1938, va fer la seva entrada triomfal Adolf Hitler un cop completada l’annexió d’Àustria al III Reich.
Durant la seva joventut, el que es convertiria en genocida va maldar infructuosament per desenvolupar una carrera artística. Segons alguns historiadors, el frustrat jove va recalar durant algun temps en una residència per a pobres on era assistit amb llit i menjar. Posteriorment la SS s’encarregà d’esborrar dels arxius aquest passat de persona dependent tan poc adient a la imatge de gran líder conductor de la raça superior. L’altre gran genocida totalitari de l’època, Josef Stalin, també va viure un temps a la Viena de principis de segle. 




Detall de la cort imperial. El conjunt de palaus, cavallerisses i altres edificis que un dia pertanyeren als Habsburg ocupen una extensa àrea de la ciutat. Per les seves dimensions destaquen els edificis de l’època de Franz Joseph, d’una arquitectura neo-barroca pomposa i musculosa, amb multitud d’afegits escultòrics. Avui en dia, aquests solars alberguen oficines governamentals i equipaments museístics com l’Albertina, el Museu d’Història Natural i la Illa dels Museus.

Durant el règim nazi el grup 05 va aguantar en la clandestinitat la flama de la resistència. Abans, al 1848 el poble va lluitar a les  barricades per posar fi a la Restauració monàrquico-reaccionària del Canceller Metternich establerta al Congrés de Viena de 1814. Les protestes van acabar amb una implacable repressió, erigint-se tot seguit una sèrie de casernes militars per al control de la població.
     Diuen que llavors la burgesia va abandonar qualsevol pretensió política i es va concentrar en els negocis i en el benestar derivat d’aquell. D’allà sorgeix el tipus petit burgés anomenat Biedermeyer. Passejant pels carrers del Ring, en els mobles exposats al MAK o al Museu del Moble i en les nombroses pintures que exhibeixen diferents museus, hom pot copsar l’esperit d’aquella classe mitjana i del seu temps.
     Viena pot viure una primavera en un dia d’hivern, quan surt el sol sense destorbs, quan la insolació s’imposa sense concessions, quan un oblida la gèlida temperatura caminant per la banda dels carrers assolellats. Després de setmanes en que una inamovible pàtina grisa ha estat pintant els carrers; de cop i volta tot sembla més nítid, enriquit de color. Llavors els corbs es reuneixen en alguna àrea poc freqüentada,  



Cantonada a Mölkersteig, on en un dels seus portals fa la seva aparició Harry Lime, el personatge interpretat per Orson Welles a la pel·lícula “The Third Man”. El film de 1949 dirigit per Carol Reed està ambientat a la Viena de postguerra. Apart de la seva trama i una magistral fotografia, la pel·lícula és un interessant document d’aquella ciutat en ruïnes, ocupada i administrada per les forces aliades. La divisió, al igual que a Berlin, entre els sectors americà, soviètic, anglès i francès va perdurar fins al 1955 en que la sobirania va ser retornada a l’Estat austríac. Amb això, el consistori vienès es deslliurà al seu torn de qualsevol tutela militar.
Parlament estatal i ajuntament són veïns a l’elegant Bulevard del Ring (on per voluntat de l’emperador s'havien de bastir els edificis de les altes instàncies administratives i culturals). Ambdós edificis, amb els seus estils neohel·lènic i neogòtic respectivament, un al costat de l’altre, són una bona estampa de com fa un segle i mig el classicisme i el medievalisme eren portadors de valors tals com ordre i imperi en el primer cas i llibertat ciutadana en el segon.
 Al Nadal, a l’esplanada del grandiós i fotogènic ajuntament, es desplega un dels típics mercats de Nadal, on locals i visitants combaten el fred amb els caldos calents de vi especiat, coneguts com Glühwein i Punsch.



en algun dels parks, com el gran Prater, daurant les seves fosques plomes amb el taronja del sol quan es va a dormir. Amb els seus kruak-kruak, els corbs en reunió, en munió repartits per les robustes branques d’un ampli castanyer, negre sobre negre, damunt d’un fons blau de taronja il·luminat.
  I pels carrers empedrats de darrera l’ajuntament, els hereus d’aquella petita burgesia que bastí els barris d’aquesta ciutat van i venen sense perdre el temps. No hi ha pressa en aquesta ciutat, però ningú roman ociós deambulant pels carrers. Passegen les dones madures el seu gos, vestides elles i engalanats els animals. I les fidels bèsties van felices, curioses com a totes les contrades. Però les persones no són immunes a l’efecte del Danubi, al pes de l’ordre i l’elegància que imposa l’articulació compacta dels carrers, la bufada contundència dels empedrats, la derrota constant del color de les façanes davant la blanca grisor de la boira, trencada pel vitri reflex de les finestres.
      Les cares dels sàtirs imbricats en branques i fullam observen la ciutat. Aquests vivents, com ho són els grotescs que recorren les pilastres, o les cares de dones amb ànima de gòrgones, els cans de les mènsules i altra fauna del bestiari historicista són els guardians d’aquestes finques. Un crit, un riure sarcàstic, el rugir d’un lleó aferrant-se a la balda donen la benvinguda cada tarda al tornar de la feina a milers i milers de vienesos.
      Els sers intemporals de pedra i estuc diuen als mortals: - teu és el temps i el timó dels sentiments. Però jo ja hi era aquí abans que tu. Així que jo marcaré l’humor d’aquest tros de carrer. I el pes dels anys, de les dècades, dels segles, te’ls carrego sobre tu.
   Viena la quieta, la parsimoniosa, on la pol·lució del cinturó exterior s’assenta a l’empedrat pel pes de la humitat ambiental. Discorre un metro sobre massissos viaductes de totxana i pedra, darrera una robusta balustrada de verd, fins topar-se amb un esclat de blanc, que sembla de color, que és l’estació.
     Viena silenciosa, que et transporta al passat imperial amb el colpejar de les ferradures dels cavalls i el so del rodar dels carruatges sobre el petri sòl. El purrrrr dels cotxes galopant pel ferm irregular s’imposa en els barris on només habiten els locals. I per tot, aquell so greu, tancat i contundent del pesat tramvia lliscant pels carrers, avorrit el conductor, tranquils com congelats darrera les finestres els passatgers.     Els sons s’escolten nítids, sense intermediaris, només apaivagats per la pesada humitat en suspensió que inunda la ciutat. Els concerts atàvics dels corbs dominen sobre el Prater, l’extens bosc domat. Els trens



Vista del “Zentral Friedhoff”, el Cementiri central de Viena. Emergint al fons, la gran església obra de Max Hegele marca l’epicentre del recinte. Bastida al 1908 veiem la influència de les formes cupulars bizantines. El cementiri també compta amb una església ortodoxa, indicatiu de la importància de la comunitat eslava a Viena. Recordem que els Balcans van formar part de l’imperi austrohongarès. Aquest abraçava Transsilvània, l'avui polonesa Galizia, Hongria, Eslovàquia, l’avui txeca Bohèmia, l’ària dels Balcans i zones del Veneto, amb Trieste com a gran port de l’Imperi. 



travessant els ponts sobre el gran canal reverberen el so del ferro. I les campanes del gran cementiri porten els fúnebres tons més enllà de la immensa metròpoli. Professors, compositor, arquitectes, poetes, militars, alts funcionaris, tots mostren la seva dignitat fins al més enllà. Ludwig van Beethoven, Johannes Brahms, Johann Strauss (pare i fill), Antonio Salieri, Arnold Schönberg, Ludwig Bösendorfer (el fundador de la marca de pianos més prestigiosa del món), Theophil von Hansen (l’arquitecte que dibuixà els plànols del Ring), Joseff Hoffmann, la família Thonet (de la famosa marca de cadires), tots van ser honrats amb sensibles, artístics, fastuosos o pomposos monuments funeraris. Només el gran Adolf Loos, l’arquitecte protomodern, discret ell, posa tan sols el seu nom sobre dos cubs de granit superposats.
     En un dia de Nadal, la ciutat buida ofereix la seva imatge més nítida, amb una llum freda que és com crema sobre el cutis de cariàtides i atlants. Els stands de Nadal semblen cabanes abandonades entremig de desèrtics carrers. El pas dels cavalls i el so llarg i metàl·lic de les rodes dels carruatges reverbera perdent-se en un cel obert, tacat per quatre núvols solitaris que amb el vent cridaran a la seva estirp. A ran de terra, les pesades peces rosa i crema del paviment semblen vibrar; i aixecant la vista les perfectes cúpules de castany daurat posen ordre al cel, acompanyades pels heroics personatges que s’alcen a les cornises dels palaus.




Detall d’estela funerària jueva en l’extens departament dins del Cementiri Central reservat per a aquesta confessió. La comunitat jueva de Viena, fins a l’ascens de partit nazi al poder, va ser una de les més nombroses d’Europa. Ja al 1420 foren objecte de pogroms i expulsions, cosa que es repetí al 1669 amb l’edicte d’expulsió de Leopold I, recalant molt d’aquells jueus vienesos en el seu èxode a Berlin-Brandenburg. Tot i així la comunitat renasqué, i en el període d’entreguerres representaven uns 200.000 habitants, entorn d’un 13 % de la població. Sorgiren d’aquell “milieu” insignes figures com Sigmund Freud, Arnold Schönberg, Ludwig Wittgenstein, Karl Popper, Fritz Lang, Otto Preminger o Billy Wilder. Llavors, institucions com la Universitat de Viena, l’Òpera o el Burgtheater nodriren i esperonaren aquelles ments privilegiades. La rica i creativa activitat musical i teatral és encara avui en dia un dels trets més remarcables de la metròpolis centreeuropea. 



Vista del Danubi al seu pas per Viena, presa des de la Donau Insel (l’illa del Danubi), llarg i prim illot artificial dels anys 60. Amb aquesta obra es posà fi al secular problema de desbordament del riu que provocava cícliques inundacions als carrers i als baixos de les cases. El vapor d’aigua que s’aixeca del riu contribueix a repetits i persistents episodis de boira que ocupen la ciutat en les estacions fredes. A l’esquerra de la fotografia s’observen algunes de les casetes de pesca que ocupen l’illot.

Gestos amanerats d’àngels amb la mirada enfilant-se al cel, sants amb postures impossibles en clímax de beatitud, sòbries reines amb la vara de comandament, gegantines, sobre un tro, o reis d’alt d’un cavall agitat, assenyalant un immens palau, la seva obra, cofres de pedra decorats, allà on es condensa la riquesa del seu poble, d’un imperi de sis segles.
     Tot el que no fan els discrets vienesos ho fan les figures dempeus a les cornises, o les pesades estàtues exemptes de bronze a les places o a voltes els espectres que avancen des de l’interior dels murs per manifestar-se a les façanes. Apareixen torturades les gòrgones jugendstil; i riuen els faunes, els personatges i vivents de la imatgeria historicista. Rugeixen els lleons. Entonen càntics simbolistes les tristes i belles cares, en pàl·lida malenconia, deixant-se dibuixar pel temps alguna llàgrima o unes ulleres de cansament.
     Així batega l’altre vida a la ciutat, en desesperació, misteri, gestos atrapats d’ençà que van ser engendrats. En la dimensió desconeguda, entrant al món dels altres habitants de la ciutat, hom pot resseguir els càntics, els planys i les rialles de monstres mitològics, escoltar el grunyir dels músculs dels atlants en els seu immens esforç, els renills dels cavalls, el bramar del gran rei de la ciutat, aquell lleó que com guardià s’alça poderós allà on comença la ciutat, a l’oest, vigilant que res alteri l’ordre entre els mortals i els altres sers de la ciutat.
     Sense descendència és la seva estirp, la d’aquests habitants de pedra i calç, bronze i estuc. Homes i dones exemplars de les altures, criatures celestials que conviden als feligresos a les esglésies, impossibles grotescs, infants carregant cistelles de fruita abundant, centaures, tritons, els altres sers de la ciutat, ànimes insondables  que fa un segle començaren a ser oblidats.
     L’imperi de la enginyeria, el credo de que l’ornament era un delicte, el cras acer tubular, la invasió de les bigues industrials i les pantalles de vidre que amb pocs anys s’ha tornat brut a perpetuïtat, el paisatge de les línies de metro dels anys 60; tot això va ser la contundent constatació de que la era d’aquells éssers s’havia acabat i era patrimoni del passat. I si bé mai més varen tornar a ser reproduïts, encara viuen. I a voltes se’ls neteja el cutis, se’ls hi recompon els ossos o se’ls vesteix de nou. Així romanen plens de vida molts edificis de la ciutat, com respiren els seus peus.






Conjunt escultòric situat a l’entrada del parlament dedicat a Atenea, la deessa de la saviesa, i als grans cursos fluvials de l’àrea centreeuropea: Danubi, Inn, Elba i Moldau. Fet amb marbre de Laas, les figures de Carl Kundmann i altres escultors traspuen el sentiment sensible i dolgut propi de l’estatuària Jugendstil. La ciutat n’està plena d’escultura modernista; la més famosa sens dubte la dedicada al compositor Johann Strauss, d’àuria figura, emanant del seu violí exquisides notes de música de ball. Un altre indret imprescindible amb excepcional i abundant escultura modernista és el Zentral Friedhoff, el cementiri general, on es ret homenatge als fills il·lustres de la ciutat.
Construïda en època de l’imperi austrohongarès en el marc del parlamentarisme monàrquic, la cambra va deixar de funcionar amb la dictadura austrofeixista de Dollfuss prolongant-se la seva inactivitat durant el III Reich. Amb l’alliberament del país per part dels aliats el parlament es va reobrir, però va haver d’esperar fins al 1955 per operar amb plenes facultats sobiranes. Per bé que la ciutat de Viena acostuma a votar majoritàriament socialdemòcrata, en la totalitat del país el comportament electoral es decanta més cap a la dreta. En l’actualitat, emmirallant-se en l’experiència inaugurada a Alemanya fa uns anys, la Gran Coalició de govern aglutina al partit socialdemòcrata i al conservador.

Estan als sòcols uns “Hauslufters”, uns respiradors “made in Viena”, impremta dels canvis estètics i funcionals en l’art aplicat a la construcció. Són unes làmines metàl·liques als sòcols dels edificis, entre quadrades i apaïsades, que aguanten estoicament la pol·lució, la pluja i la boira que les va castigant. El pas del temps aranya la seva pell. El pes de l’edifici al que serveixen els hi comunica els esforços. I com si d’una illa atrapada entre dues plaques tectòniques es tractés, perd el “Hauslufter” la seva simetria original, fent equilibris entre el pla de l’edifici i el del sòl. A voltes es repinten, es mantenen amb amor, rebent les apropiades cures de restauració.
     Inevitable pel llarg i ample de la ciutat, omnipresent com la boira latent o l’altiva agulla de la Catedral de St. Esteve apareixen aquí i allà els “Hauslufters”. Preceptiu en gairebé tots els edificis fins als anys 70-80, aquest particular element arquitectònic ha caigut en un irreparable oblit a mesura que la finca on s’allotja s’ha anat envellint. Desatesos esllangueixen els respiradors, ferits, rebentats. Pateixen els marcs de ferro d’aquestes peces, torçats, rovellats. En alguns casos, algunes d’aquestes portetes misterioses estan fins i tot tapiades.    
     Els més antics mostren les seves filigranes rococós, oferint al vianant una clara composició esquemàtica en negatiu sobre un fons monocrom. D’aquests espècimens antics fins als mes moderns hi ha tantes de  propostes de “Hauslufter” com d’estils arquitectònics ha desplegat aquesta ciutat. Però destaca per la seva profusió el joc estimulant d’una composició a franges de diferents colors que combinen amb les línies blanques de l’asfalt, amb les voreres de grafit rosat de l’empedrat, alternant colors, apaïsat tot com el córrer dels cotxes, les rodes circulant, trencat per alguna vertical d’una porta o un finestral. I allà, discret, jau el “Hauslufter” com a ordenador involuntari d’aquests ignorats racons d’art urbà.
     Aquests respiradors han resistit fins als nostres dies, malgrat no ser tan emprats degut a les modernes tècniques de climatització i aïllament dels soterranis. En les últimes dècades, els models emprats en aquests discrets elements als peus dels edificis exemplifica el que ha passat en tot l’art constructiu. Les realitzacions arquitectòniques que s’han vingut desenvolupant ençà dels anys 50 només poden semblar desafortunades davant el magnífic patrimoni arquitectònic anterior.
     Les extravagants realitzacions de l’artista Hundertwasser són la notable excepció a l’afirmació precedent. Si bé Hundertwasser va aportar poc des del punt de vista de les estructures, la juganera distribució dels espais, les vistoses façanes recobertes de ceràmica vidriada, els coloristes vestits que el pintor dissenyà per als seus edificis posen una alegre nota al gris panorama de l’arquitectura vienesa de les darreres dècades. Convertir una bruta incineradora en una brillant i cridanera fita de l’skyline vienès a la bora del Danubi mostra fins a on va arribar la gosadia estètica de Hundertwasser i el consistori del moment.
     Una de les cases (la Kunst Haus Wien) de l’original pintor-arquitecte s’alça face-to-face davant d’una d’aquelles espectaculars finques jugendstil, poblada per aquells misteriosos sers de que parlàvem. Pels terrats d’aquestes cases acostumen a passejar els taciturns corbs, daurant-se les plomes amb la caiguda del sol. Però per Cap d’Any, les àligues negres semblen desaparèixer del mapa. S’espanten amb els excessos lumínics dels castells de foc, els sons ensordidors dels petards que la gent llença amb la fi de l’any. S’autoexilien en aquell illot llarg i prim al mig del Danubi, d’uns vint kilòmetres, que solitari amansa el gran riu, resistint com un bastió els embats fluvials. Però després d’aquest èxode temporal, tornen a poc a poc al Prater els corbs. Recalen uns altres en l’exquisit jardí de Turkenschanz o en qualsevol dels petits i grans jardins d’aquesta ciutat.  





Així donen una mica de vida a aquelles catifes verdes tan sols trepitjades per alguna mare que passeja al seu nadó. I en aquells solemnes negres esquelets que són els arbres a l’hivern troben la millor de les cases i el camuflatge la família dels corbs.
     Als boscos de les afores també se’n van els corbs, com a en aquell gran park de Schwarzenberg, d’un to general fosc, grisós, hivernal, d’arbres pelats i terra moll. Però inclús en el clímax de l’hivern pot viure la ciutat i l’immens bosc que l’abraça un bonic estiuet en plena estació del fred. És un paisatge atapeït d’arbres pelats i troncs prims on un estret caminet desemboca en una amplia clariana. S’obre el cel i penetren tímids raigs de sol. En aquests dies els gossos arrosseguen als amos a aquests parks. Gaudeixen els cans corrent i jugant amb els seus congèneres. I els amos, com passa a tot arreu, de la interacció canina en fan socialització humana.
       Els gossos de Viena... trapelles els d’amos joves, que corren i gaudeixen en el ric i pletòric verd de la ciutat, i continguts, sol·lícits, cansats i tristos els que acompanyen a alguna persona gran; també grans ells. Tots presos del síndrome de Viena, en que un dubta de l’apropament, la interlocució, la relació social. I en això succeint, aquest debat interior, opten les gents d’aquí per evitar el contacte, amb una tímida observació, com una llei del silenci trencada per una esquiva mirada.
     Però per St. Silvestre les tranquil·les gents d’aquesta ciutat es transformen per adorar per un dia al deu del tro. S’esplaien petits i grans, alegres i desinhibits com no ho fan durant la resta de l’any. I després de la gran catarsi col·lectiva d’empènyer un any tornen broma i pluja fina, per quedar-se i aplacar els esperits, que es resignen a tan sols seguir rodant.
     És com si els càntics monòtons i repetitius que surten de l’interior d’una església, en penombra, amb quatre feligresos, fos el motor secret d’aquesta ciutat. Roda lenta, sense pausa, sense presa, com la nòria ja centenària de la Riesenrad (roda gegant), dinosaure de l’enginyeria, bella i elegant, vermella és clar, com el color de la ciutat.
     Un continu moviment, un fluir ordenat que si be ràpid sembla pausat, regula la ciutat. La corrent del Canal del Danubi, com un rellotge fa moure la ciutat al seu criteri. Se sent el pas lent dels cavalls que sense entusiasme arrosseguen els carruatges amb turistes a bord. I va lliscant el metro a la vora del gran canal, portant una sordina a la seva velocitat, aturant-se mansament en cadascuna de les estacions finiseculars. Són elles blanques casetes trenades a la línia, una corda amb nusos d’or.




Només una peça resta estranya a aquest ordre en l’esperit constructiu de la ciutat. Són uns gegants de formigó de l’època del III Reich. Foren construïts uns quatre anys després de l’Anschluss (la connexió forçada) amb el gran veí nazi del Nord. Llavors ja era massa tard de penedir-se d’haver engendrat l’austrofeixisme. Aquest preparà el terreny per al totalitarisme dels anys de Hitler. La dictadura d’Engelbert Dollfuss va donar una segona vida a l’autoritarisme i antisemitisme que tres dècades abans ja havia popularitzat l’alcalde Karl Lueger. La demagògia dels discursos d’aquest marcaria indeleblement el pensament polític d’un jove de províncies que anava per artista, Adolf Hitler.
     Val a dir però que l’annexió d’Àustria a l’Alemanya nazi (convertint a la primera en la “Ostmark”, el Territori de l’Oest) va ser conseqüència de la voluntat unilateral d'Adolf Hitler i Hermann Goering. L’Austrofeixisme sempre van lluitar per la preservació de la integritat estatal d’Àustria. Fins i tot el partit Nazi a Àustria va ser il·legalitzat per promoure aquella annexió. Un cop ocupada Àustria per part de la Wehrmacht al març del 38, el partit nazi va organitzar un plebiscit suposadament lliure. L’aclaparador suport del SI a la   “la connexió”, 99’70%, deixa pocs dubtes sobre la legalitat del referèndum.
     Al mig d’un fantàstic jardí d’un palau d’estiu barroc, en una plaça de la Viena burgesa finisecular, o darrera de l’església de la Verge Maria Auxiliadora, s’aixequen imponents, foscos i inamovibles uns monstres edilicis de formigó armat. Aquests castells de malson tenen uns 70 metres d’altura i un diàmetre d’uns 30 metres. Van ser ideats com a punt elevat per combatre amb bateries antiaèries els caces i bombarders angloamericans. També funcionaven com a búnkers alhora que hospitals. Els plans un cop acabada la guerra (que òbviament havia de guanyar la raça superior) eren els de recobrir les massives parets de ras formigó amb plaques de marbre vermell i en ells gravar els noms dels aris caigut per la pàtria.

Encarregui edició impresa en format HangingBook a: contact@thehangingbook.com o consulti a www.TheHangingBook.com  


     Però el que estava destinat a convertir-se en monument a la bel·licositat la història ho convertí en monument a la memòria d’aquells anys de totalitarisme. Sembla com si el formigó d’aquests mastodonts que tant desentonen en l’idíl·lic marc urbà de la ciutat, porti imprès el sofriment dels treballadors esclaus que van aixecar aquells gegants de formigó ara abandonats.
     La pell dura d’aquests testimonis muts del nazisme està tenyida d’un marró fosc. El seu esquelet de ferro es deixa veure aquí i allà. Tan lluny està aquest esperit de les calmades aigües del Danubi, que sembla impossible que en un mateix indret convisquin un verd celestial, blanc i blau canviant amb el formigó rovellat. Del total de sis “torres” (entre quadrades i cilíndriques, reunides en tres grups per parells i constituint totes plegades un triangle separat en els seus vèrtexs per uns dos quilòmetres, que hauria d’haver servit per defensar la ciutat) dues d’elles han estat habilitades per aprofitar-les una com a magatzem del molt recomanable “MAK” (Museu d’Art Aplicat) i l’altre com a Aquari.
     A prop del Danubi també s’aixeca un altre monstre constructiu. Lluny de ser fill del Mal es producte de les més bones intencions de l’època de la Guerra Freda. És la ciutat de l’ONU. L’status d’Estat neutral d’Àustria va ser conseqüència dels acords entre russos i americans (dues de les quatre forces ocupants després de la II Guerra Mundial a l’àrea de l’antic III Reich). Els soviètics, que havien alliberat-ocupat part d’Àustria i de Viena volien incloure aquesta zona en el que esdevindria el bloc comunista de l’Est. Donada l’oposició dels americans a que això succeís es va arribar a la solució de compromís de que el nou país no fos per a cap dels dos blocs ideològics. D’aquesta manera a Àustria se li concedí l’status d’Estat neutral.
     A la pràctica, amb el pas dels anys, i gràcies al Pla Marshall (la capacitat inversora dels EUA en el teixit industrial del país) Àustria com molt bé sabem acabaria constituint una economia plenament capitalista i un sistema parlamentari democràtic.  
     El complex d’edificis dels anys setanta, amb contundents parets de gris clar però de tacte fi, va saber projectar una suau imatge, característica secular de la ciutat que sembla que mimetitzi en pedra als seus famosos pastissos. Ells et conquereixen per la vista: un “Sacher” amb el seu negre brillant de xocolata; un “Apfel strudel”, com Viena mateixa, la poma daurada cobejada dels otomans; un dolç pastís de Punch, cobert de rosa com els arrebossats d’algunes cases. Exquisides cullerades, llamineres vistes als aparadors ofereix la ciutat en mil racons. Però després del dolç ve l’amargor del fosc, de l’implacable cel tancat, del silenci dels carrers.
     En ocasions sembla com si a un li acompanyin els corbs, i amb ells una intima soledat a la que un s’arriba a acostumar. Un tramvia buit travessa com a únic vianant una ruta de trist somni congelat. Mudes resten mansions i cases solitàries. Podria ser en un dels molts barris que hi ha a les afores de la ciutat. Són àrees benestants on predominen les vil·les, com als voltants del majestàtic palau de Schönbrunn i els seus jardins. Les tanques de les riques cases semblen estar a joc amb els cels tapats de l’hivern. Mentre que el blanc, el blau cel i els suaus grocs de les façanes resten a l’espera de la primavera i de l’estiu.
     En aquests districtes impera la modèstia, la contenció decorativa en els exteriors. Es dibuixa una perfecta calma en aquests barris de classe alta. El quiet aïllament tan sols es trenca en arribar a una via principal o a una estació de tramvia, metro o tren. En aquests indrets convergeix la vida, sempre tan absent en la majoria dels carrers de la ciutat. Apareix la gent per dirigir-se a l’Underground, el metro. S’esperen a la marquesina del tramvia. Una fleca aquí, un petit estanc, un quiosc improvisat en un racó de l’estació, floreix com un oasi una concentració humana, persones que venen i van, sentint-se acompanyades, abrigallades, fent escala en aquella estació, per continuar el seu viatge solitari per la circumspecta ciutat.
     Sense bombardejos visuals excessius el que camina o es transporta sempre tindrà un trajecte entretingut gràcies a un art que des de fa temps els carrers de Viena desplega amb precisió, lletres. Són com rètols, però quelcom diferent. Paraules orgulloses, caracters sòlids resistents als elements, a la pluja i al vent, al pas del temps. Són peces metàl·liques arrodonides,




Nom d’un dels 23 districtes en que està dividida la ciutat. El número I constitueix l’àrea que ja ocupava la ciutat romana i que durant segles va romandre intramurs. Aquella línea de muralles deixà lloc al Ring, uns bulevards d’uns 4 kilòmetres de perímetre que ressegueixen el que foren els glacis o rondes fora les muralles i baluards que tancaren la ciutat fins al 1857. Extramurs, ja des de el segle XV començaren a aparèixer nous barris que alhora foren protegits per una nova línia de muralles. El gürtel o cinturó per on discorre una línia de metro i una freqüentada carretera ressegueix aquella segona muralla més moderna. Ja en el segle XX, l’altra riba del Danubi ha vist aparèixer nous barris com la imponent Ciutat de l’ONU. Malgrat les pors producte de la crisi del deute i de l’Euro, la ciutat no para de guanyar habitants i planifica nous assentaments allà on Napoleó va perdre la seva primera batalla important, Aspern.     



la majoria de color grana, modernes, elegants, discretes, com marca el cànon vienès.

Encarregui edició impresa en format HangingBook a: contact@thehangingbook.com o consulti a www.TheHangingBook.com  


     Entre les lletres impera una tipografia filla de l’era industrial. Abunda aquest art a la ciutat, des del més petit comerç fins a la gran firma. Amb més d’un segle de vida, aquesta tipografia d’aires helvètics ha guanyat la batalla de les modes. És la prestància de les coses ben posades, en el lloc precís. Reclamen l’atenció i es fan notar, les lletres, que lluny de ser cridaneres semblen part inherent del portal o la façana. Arrelades a la pedra, convivint amb les motllures de les finestres. Lletres i edifici són inconcebibles l’una sense l’altre.
   Antiquades han quedat les lletres gòtiques teutones, carregades de connotacions polítiques ultraconservadores. Com eren d’estimades en l’era del feixisme... Amb la reconstrucció, el renàixer de la postguerra, van venir unes formes ballarines. Però el que llavors era tan fresc, als anys 50, els gustos canviants posteriors els hi han donat l’esquena.
     Encara romanen oberts molts d’aquests establiments, esperant només la jubilació dels propietaris que joves un dia ja fa dècades van obrir la botiga amb unes lletres del rètol tan fresques com ells mateixos. Ara tan sols sobreviuen, aquestes botigues d’esperit i contingut envellit. Altres tendes d’aquella època romanen tancades des de fa anys, esperant que una nova onada d’entusiastes emprenedors revitalitzi el teixit comercial d’un barri perifèric que amb el seu naixement va viure un boom.
     Però tant unes com les altres, les lletres en relleu o les impreses, les cuidades com les oblidades, gòtiques, clàssiques o pop, totes mostren aquella dignitat i saber estar que tenen les coses en aquesta ciutat. El genus loci vienès també imbueix a les persones i a aquells sers de les façanes, que semblen  muts però que criden des de les teulades, jugant amb
els coloms, els corbs i les gavines.




Els robustos atlants, les belles cariàtides, aguanten el pas del temps. Són ànimes que marquen el to de la ciutat, en concert amb la inquieta fauna fantàstica que es reparteix per tots els racons d’aquest empori del Danubi. Al seu arbitri resta subjugada la ciutat. Sobre els carrers són els amos verdaders. Poderosos telamons, si estan d’humor criden a la llum, al riu per a que cedeixi el seu tel de càlid verd, als llunyans Alps per a que donin un raig de cristal·lina neu. Sota l’influx de la lluna es tornen tremebunds, aquells sers que contemplen dia i nit als habitants. Imposen llavors amb severitat el seu càstig als humans, en forma de fred tenaç, d’una boira persistent. I així s’alternen llums i ombres, miratge de les gents, car tot és blanc, en aquell paratge, digne, solemne i bell immaculat, circumspecte com és l’àliga imperial.    


Encarregui edició impresa en format HangingBook a: contact@thehangingbook.com o consulti a www.TheHangingBook.com  



Encarregui edició impresa en format HangingBook a: contact@thehangingbook.com o consulti a www.TheHangingBook.com  



Si desitga la versió impressa Hanging Book d'aquest títol, envíi un email a: contact@thehangingbook.com, especificant el color del marc-estoig.